Viatjar és exposar-se a perdre la cuirassa dels hàbits construïts per capes i capes de rutines diàries. Un bon viatge es com una dutxa d'aigua freda en un dia calurós d'estiu: només incomoda el primer instant, després refresca i no l'acabaries mai. Al cap d'una estona, quan l'experiència ha acabat, som els mateixos però ens sentim com nous.
L'enyorança d'un viatge s'assembla a un enamorament en aquells instants on no veiem la persona estimada. Hem estat feliços, no podem explicar perquè i ens tiba quelcom cap algú, cap al viatge acabat. Per això, perquè ens treiem la cuirassa, perquè l'home s'adapta als canvis amb una estratègia mental del que ho apren tot -el nen-, perquè només tornant en part a la infància ens enamorem... per tots aquests motius les experiències estan tan pròximes.
Només un món, dos mil destins, milions de possibles llavis, infinitat de petons liquats... I una ànima que es dissol en una pluja d'estímuls.
