miércoles, 10 de agosto de 2011

CUATRO DÍAS DE AGOSTO

Me sumergí hace tiempo en océanos de olvido, allí donde el dolor es tan tenue que se confunde con el palpitar de un oleaje muy lejano. Sin necesidad de respirar, fui descendiendo a profundidades abisales, cómodo, en una postura casi inerte, fetal. El océano y sus corrientes: ese era mi referencia, y yo, sin atreverme a reír, me abrazaba las rodillas y las apretaba poco a poco con fuerza. Ése era yo.

Pero me calentó la nuca un rayo de luz tan intenso que aún allí donde yo estaba, meciéndome a merced de flujos marinos, rompió el olvido y me hizo reír y alegrarme desde el principio.

Alcé la cabeza y recordé. Pasé cuatro días de agosto nadando hacia la luz, cálida, materna, generosa y bellísima. No recordaba la luz.

Y casi no la recordaba a ella.

Salí del mar, desnudo, indefenso, con la piel arrugada y salada. Era feliz, por haberla visto, por haber reído. Y ahora el ocaso me dejaba solo, consciente de mi soledad, angustiado, triste y tiritando.

Hay cosas pequeñas que cambian una vida entera, aunque nadie lo note.

Hubo cuatro días de agosto que, por sí solos, hicieron que valiera la pena vivir. 

No me rendiré.


viernes, 20 de mayo de 2011

PENSEM

Cada generació hauria de tenir la seva revolució. Pensem si volem morir del mateix mal que els nostres pares o podem reinventar-nos, també, com a societat.

domingo, 8 de mayo de 2011

ENDAVANT

Podria estar acariciant amb els ulls la teva foto grisa
Congelat però radiant, un somriure teu anònim per mi
Perfila la tragèdia de la passió sorda i bastarda:
No mereix fer-se pública perquè no ha merescut nèixer
No reeixirà perquè l'ofego cada dia, amb les meves mans
Però podria somiar estimar-te vides senceres
Si puc veure el teu somriure tot i que sigui congelat, estàtic
                                                                                                           
En una foto grisa

miércoles, 13 de abril de 2011

DOS MIL VIATGES DE LA LLENGUA SUBMARINA

Viatjar és exposar-se a perdre la cuirassa dels hàbits construïts per capes i capes de rutines diàries. Un bon viatge es com una dutxa d'aigua freda en un dia calurós d'estiu: només incomoda el primer instant, després refresca i no l'acabaries mai. Al cap d'una estona, quan l'experiència ha acabat, som els mateixos però ens sentim com nous. 

L'enyorança d'un viatge s'assembla a un enamorament en aquells instants on no veiem la persona estimada. Hem estat feliços, no podem explicar perquè i ens tiba quelcom cap algú, cap al viatge acabat. Per això, perquè ens treiem la cuirassa, perquè l'home s'adapta als canvis amb una estratègia mental del que ho apren tot -el nen-, perquè només tornant en part a la infància ens enamorem... per tots aquests motius les experiències estan tan pròximes.

Només un món, dos mil destins, milions de possibles llavis, infinitat de petons liquats... I una ànima que es dissol en una pluja d'estímuls.

miércoles, 6 de abril de 2011

CONÈIXER-TE

T'espero assegut al bar de davant
estic segur que les taules
són petites, rodones, de marbre i amb potes corbes de ferro negre
També penso en tu -el llibre que llegeixo és una excusa, una postal-
I tot i que no serà el primer cop que estem sols
-masses cops, però, en companyia
o parlant de teories innecessàries-


Avui ja no hi haurà excusa, ni serà necessària
no hi haurà un després
només una conversa tranquila en aparença
ambigua algun cop, divertida


Voldria pagar el cafés
i acompanyar-te a la porta
la porta que separa
abans i després


Seré valent i et miraré als ulls
Seré dolç i somriuré a l'ànima
Seré fort i t'abraçaré el cos...







martes, 29 de marzo de 2011

Un bon dia

Ahir va ser un bon dia
per una petita, ridícula i deliciosa tonteria.


Vaig somriure, respirar i somiar
           Vaig tornar a escoltar-lo bategar
                      M'enlairava i ningú ho sabia


Com el rugit del mar tranquil
             Com el cor quan hi ha perill
                       Com la lluna en ple migdia


Avui ha tornat a ser un bon dia
per aquella petita, ridícula i delicada tonteria

jueves, 10 de febrero de 2011

LA RESPOSTA ( I )

Dotze homes fan rutllana en una cantonada d'una ciutat infinita. Tots dotze oculten el rostre amb gorres, bufandes, colls d'abrics i jerseis, orelleres, ulleres, bigotis, barbes i ombres. Sense simultaneitat, però amb un compàs secret, colpejen el terra de llambordes humides. No treuen les mans de les butxaques o de sota les aixelles, encongeixen el coll i l'aire exhalat de tots dotze es difumina sota la llum apagada de sodi.

És de nit i tots callen. El cercle irregular que formen apenes es distorsiona quan apareix El Tretzé, aquell qui porta la resposta.

Arriba sense fer gaire soroll. Res no el distingeix particularment dels demés, excepte que ell deixa veure les mans. Les mateixes mans que encaixa amb la resta, un a un, com un ritual de cortesia que el fred pot fer innecessari.

Quan comença a parlar, les patades nervioses al paviment acaben de cop. Sembla que doni instruccions. Mou les mans dibuixant cercles, assenyalant conceptes, colpejant amicablament als seus companys de cantonada. És mou gràcilment, sempre seguint un discurs que des de la finestra per la que albiro no puc endevinar. El cercle de persones es torna uniforme.

Veig alguns somriures de satisfacció. Alguns tanquen els punys i fan un gest enèrgic i contingut alhora. Altres afirmen sense parar amb el cap. Dos d'ells semblen ostensiblement sorpresos.

Passa una estona, i el vidre de la meva finestra ja lacrimeja de tants de cops que li he netejat el baf. La reunió al carrer s'acaba i comencen a marxar un o dos cada vegada, després d'acomiadar-se del Tretzé amb una abraçada. Tots somriuen quan marxen, alguns cap al barris del nord, altres carrer avall, d'altres buscant l'avinguda més propera.

El Tretzé es queda sol a la cantonada. Ara ja sí, es posa les mans a les butxaques i encongeix el coll.

I de sobte alça el cap, gira lleugerament la cara i em mira. Després tot el cos s'encara a mi, mentre jo no puc apartar la vista.

Ara el reconec.