TEKHNE

... així com reivindicar un dels rols oblidats de l'arquitecte avui en dia: aquell profesional que, com l'enginyer, resol problemes mitjançant la tècnica. Una tècnica no exempta de valors ètics i estètics (hi ha major ètica avui en dia que ajustar econòmicament un projecte pagat per l'erari públic? No és responsable i gairebé obligat conèixer almenys les repercusions mediambientals de les decisions projectuals?), una tècnica que hereda i destil·la el coneixement de disciplines humanístiques com la història i la sociologia que serveix a la comunitat a través del rigor científic i analític. El coneixement i domini de la tècnica ha estat sempre la base sine qua non s'ha pogut constuïr cap formalització artística seriosa. Avui en dia la especialització que pateixen (i de la que s'enriqueixen) tots els camps de coneixement sembla haver empès el paper de l'arquitecte cap a un cartellista d'obres públiques, un urbanista que desconeix la importància dels desnivells en les canalitzacions sanitàries, un propagandista d'idees amb peus de fang, un il·luminat amb ínfules de profeta del benestar. Cal reclamar el paper de la tècnica una altra vegada en el corpus del nostre coneixement. Les catedrals no tenen més autor que la voluntat dels pobles expresades mitjançant els coneixements tècnics dels mestres d'obra medievals. Avui en dia la societat ja ens comença a assenyalar com a l'emperador nu del conte. Cal doncs, per pudor públic, que ens tornem a vestir...

FINAL

No recordar la situació on es va produïr determinada fotografia on un apareix significa que un comença a tenir certa quantitat de vida a les esquenes. Reconeixem la gent, potser, però no l'entorn ni el dia. O a l'inrevés. Però tenim la capacitat per identificar-nos sense dubte en una fotografia i això implica que has perdut una part teva de la teva memòria. És biològicament lògic i fins i tot sa. Però fins a quin punt no ens posa davant de la finestra de l'oblit? Abans de marxar ja hem anat deixant lastre. Afortunadament, això ens permet canviar, adaptar-nos, fer el viatge més lliure. Ja ho sabíem, però viure és morir.

En la fotografia reconec aquell noi que un cop vaig ser. Més intrèpid, menys assenyat, més dominat per les seves passions. Encara havia de passar per algunes decepcions i fracassos, sense els quals ningú no és completament madur. Què diria ell de veure en que s'ha convertit? Aquesta pregunta et pot sorprendre mentre condueixes i escoltes, de sobte, una cançó inesperada.

De fet, tant és. Aquesta manera de construir un relat biogràfic és un tant ficitici i trampòs. No som en absolut la mateixa persona, sinò la conseqüència de les decisions que prenem en cada moment , amb la contingència de les circumstàncies que ens envolten i, com els ràpids d'un riu furiòs, ens porten donant giragonsses violentes a llocs que no ens esperàvem. En alguns instants ens reconèixem amb la resta de la humanitat, en d'altres ens sentim profundament units a algú, i encara en alguns altres profundament sols. Però arribarà un dia on la vida quedarà enrera i afrontarem la incertesa de quina serà la bategada violenta o la corrent tranquila que ens apartarà definitivament del riu, deixant-nos a la llera, fora, molls i exposats a una inmensitat d'un cel infinit, referent inexcusable d'allò desconegut.

Torno a mirar la fotografia. Una de les persones que també hi apareix, vell amic, riu al veure-la, com he fet jo. Cap dels dos recordem el moment. Tots dos disfrutem al saber que en algún moment érem capaços de ser més inmadurs, més inconscients. Tots dos reconeixem el camí recorregut, diferent en els dos casos, però semblant sempre si parlem de distància. Però un dia del qual ja no recordem res, ens ho passàvem molt bé i algú ens va fer una foto.

Hores més tard, abans de tornar-nos a acomiadar, la colla ens tornem a fer una foto. Mentre existim així anirem construint, en el sentit més positiu possible, el nostre final.

Qüestió d'escala.

Observo des de la llunyania un conjunt d'arbres que mostren una varietat cromática característica de la tardor. A mesura que m'hi acosto, més detalls es fan perceptibles: la presència de branques, fulles, troncs, les taques en aquests troncs... M'hi acosto encara més i ara la forma de les fulles ja es més clara. Si segueixo acostant-me perdré la perspectiva i per tant la contemplació del conjunt original, però la curiositat em fa renunciar a experiències estétiques estàtiques sovint. Així doncs, les passes continuen.

M'aturo i, mirant al terra, una fulla caiguda, amb el verd perdut, resta inànime esperant una última frase que recordi la seva existència.

Fa fred. Altres companyes seves tremolen. Ara, amb el sol baix, m'adono que la fulla es part d'aquest enorme fractal que podem percebre a poc que entenem que hem de mirar. El nostre rang de percepcions ens porta de les estrelles a les formigues, ambdues incontables, nombroses, una massa de membres aparentment equivalents entre sí. Les muntanyes es perceben, com els boscos, millor des de la distància. La fulla que ara trepitjo per evitar que sigui arrossegada pel vent espera, forçada, el seu epitafi. 

Com a fulla va nèixer fa uns sis mesos. Com a entitat en la ment humana, suposo que fa milers d'anys. I al voltant d'aquesta definició en el nostre imaginari hem creat art, biologia, publicitat, perfums... La realitat només és el material per construir-hi al damunt. Les estrelles, extraoridinàries masses de matèria en procès de fusió, les convertírem en Deus quan les percebíem com punts de llum inmutables. Les muntanyes, en herois morts. Els boscos, en llar de monstres y fades. M'ajupo i recullo la fulla.

Una fulla és pràcticament un univers de dues dimensions. Abans de ser arrossegada per la tramuntana, abans de quedar atrapada en un racó ombrívol i anar reduïnt-se amb el temps a matèria orgànica disgregada, sense entitat, la fulla ha estat reconeguda en el seu orígen noble -prové d'un arbre-, en la seva forma i utilitat. Un cop admesa la seva unicitat, vol una ànima, reclama un destí, una cançó i una llàgrima. Les seves companyes encara vives es remouen incòmodes quan el vent les agita. A mi m'agrada la remor en veu baixa del bosc caduc a la tardor. Es com si toquèssin a difunts. Acarono la vora de la fulla. 

Tot es qüestió d'escala. L'estructura íntíma de la matèria que descriuen els físics, entre els quantums discrets -matemàticament parlant- i el continuu dels fenòmens ondulatoris no altera la nostra percepció física, i per tant, una fulla encara pot vestir l'escut d'un caballer sense caure en la desesperança existencial. Sabem avui que en realitat no es més que un conjunt quarks vibrant estúpidament. Com ho sóc jo. I tú. Però no perdré perspectiva si trencant la fulla entre els meus dits, lamento la seva caiguda, agraeixo la reflexió i en un acte gairebé funerari, llenço les restes a l'aire.

Torno cap a casa amb restes de fulla a les mans i al cap.