Dotze homes fan rutllana en una cantonada d'una ciutat infinita. Tots dotze oculten el rostre amb gorres, bufandes, colls d'abrics i jerseis, orelleres, ulleres, bigotis, barbes i ombres. Sense simultaneitat, però amb un compàs secret, colpejen el terra de llambordes humides. No treuen les mans de les butxaques o de sota les aixelles, encongeixen el coll i l'aire exhalat de tots dotze es difumina sota la llum apagada de sodi.
És de nit i tots callen. El cercle irregular que formen apenes es distorsiona quan apareix El Tretzé, aquell qui porta la resposta.
Arriba sense fer gaire soroll. Res no el distingeix particularment dels demés, excepte que ell deixa veure les mans. Les mateixes mans que encaixa amb la resta, un a un, com un ritual de cortesia que el fred pot fer innecessari.
Quan comença a parlar, les patades nervioses al paviment acaben de cop. Sembla que doni instruccions. Mou les mans dibuixant cercles, assenyalant conceptes, colpejant amicablament als seus companys de cantonada. És mou gràcilment, sempre seguint un discurs que des de la finestra per la que albiro no puc endevinar. El cercle de persones es torna uniforme.
Veig alguns somriures de satisfacció. Alguns tanquen els punys i fan un gest enèrgic i contingut alhora. Altres afirmen sense parar amb el cap. Dos d'ells semblen ostensiblement sorpresos.
Passa una estona, i el vidre de la meva finestra ja lacrimeja de tants de cops que li he netejat el baf. La reunió al carrer s'acaba i comencen a marxar un o dos cada vegada, després d'acomiadar-se del Tretzé amb una abraçada. Tots somriuen quan marxen, alguns cap al barris del nord, altres carrer avall, d'altres buscant l'avinguda més propera.
El Tretzé es queda sol a la cantonada. Ara ja sí, es posa les mans a les butxaques i encongeix el coll.
I de sobte alça el cap, gira lleugerament la cara i em mira. Després tot el cos s'encara a mi, mentre jo no puc apartar la vista.
Ara el reconec.
