Vigila!
L'orfe seguia mirant la imatge distorsionada que li oferia la bassa. El trànsit rodat era només un fons de brugits de motors esmorteïts per l'impacte que li provocava el seu rostre titil·lant a la superfície de l'aigua .
S'ajupí poc a poc, allargant els dits cap el reflexe. Les passes de desenes de caminants enmarcaven la seva figura encorvada. A l'altra vorera, un gos que s'abeurava, completava l'estranya simetria de calma.
El gos s'espantà i algú va cridar. Les passes s'aturaren de cop, però ell ja havia mort quan el cotxe se l'emportà deu metres endavant. La seva vida s'havia esfumat quan la roda va convertir en esquitxades la seva ànima, destilada instants abans en una llàgrima.
El gos havia fugit, espantat no per la frenada, l'aldarull o els crits. Un eixordedor silenci li congelà els ossos, un cop de no-so que l'eixordà durant dies: aquell que produeix tota una vida quan rellisca i cau al toll arraconat d'un carrer qualsevol.