Observo des de la llunyania un conjunt d'arbres que mostren una varietat cromática característica de la tardor. A mesura que m'hi acosto, més detalls es fan perceptibles: la presència de branques, fulles, troncs, les taques en aquests troncs... M'hi acosto encara més i ara la forma de les fulles ja es més clara. Si segueixo acostant-me perdré la perspectiva i per tant la contemplació del conjunt original, però la curiositat em fa renunciar a experiències estétiques estàtiques sovint. Així doncs, les passes continuen.
M'aturo i, mirant al terra, una fulla caiguda, amb el verd perdut, resta inànime esperant una última frase que recordi la seva existència.
Fa fred. Altres companyes seves tremolen. Ara, amb el sol baix, m'adono que la fulla es part d'aquest enorme fractal que podem percebre a poc que entenem que hem de mirar. El nostre rang de percepcions ens porta de les estrelles a les formigues, ambdues incontables, nombroses, una massa de membres aparentment equivalents entre sí. Les muntanyes es perceben, com els boscos, millor des de la distància. La fulla que ara trepitjo per evitar que sigui arrossegada pel vent espera, forçada, el seu epitafi.
Com a fulla va nèixer fa uns sis mesos. Com a entitat en la ment humana, suposo que fa milers d'anys. I al voltant d'aquesta definició en el nostre imaginari hem creat art, biologia, publicitat, perfums... La realitat només és el material per construir-hi al damunt. Les estrelles, extraoridinàries masses de matèria en procès de fusió, les convertírem en Deus quan les percebíem com punts de llum inmutables. Les muntanyes, en herois morts. Els boscos, en llar de monstres y fades. M'ajupo i recullo la fulla.
Una fulla és pràcticament un univers de dues dimensions. Abans de ser arrossegada per la tramuntana, abans de quedar atrapada en un racó ombrívol i anar reduïnt-se amb el temps a matèria orgànica disgregada, sense entitat, la fulla ha estat reconeguda en el seu orígen noble -prové d'un arbre-, en la seva forma i utilitat. Un cop admesa la seva unicitat, vol una ànima, reclama un destí, una cançó i una llàgrima. Les seves companyes encara vives es remouen incòmodes quan el vent les agita. A mi m'agrada la remor en veu baixa del bosc caduc a la tardor. Es com si toquèssin a difunts. Acarono la vora de la fulla.
Tot es qüestió d'escala. L'estructura íntíma de la matèria que descriuen els físics, entre els quantums discrets -matemàticament parlant- i el continuu dels fenòmens ondulatoris no altera la nostra percepció física, i per tant, una fulla encara pot vestir l'escut d'un caballer sense caure en la desesperança existencial. Sabem avui que en realitat no es més que un conjunt quarks vibrant estúpidament. Com ho sóc jo. I tú. Però no perdré perspectiva si trencant la fulla entre els meus dits, lamento la seva caiguda, agraeixo la reflexió i en un acte gairebé funerari, llenço les restes a l'aire.
Torno cap a casa amb restes de fulla a les mans i al cap.
