No recordar la situació on es va produïr determinada fotografia on un apareix significa que un comença a tenir certa quantitat de vida a les esquenes. Reconeixem la gent, potser, però no l'entorn ni el dia. O a l'inrevés. Però tenim la capacitat per identificar-nos sense dubte en una fotografia i això implica que has perdut una part teva de la teva memòria. És biològicament lògic i fins i tot sa. Però fins a quin punt no ens posa davant de la finestra de l'oblit? Abans de marxar ja hem anat deixant lastre. Afortunadament, això ens permet canviar, adaptar-nos, fer el viatge més lliure. Ja ho sabíem, però viure és morir.
En la fotografia reconec aquell noi que un cop vaig ser. Més intrèpid, menys assenyat, més dominat per les seves passions. Encara havia de passar per algunes decepcions i fracassos, sense els quals ningú no és completament madur. Què diria ell de veure en que s'ha convertit? Aquesta pregunta et pot sorprendre mentre condueixes i escoltes, de sobte, una cançó inesperada.
De fet, tant és. Aquesta manera de construir un relat biogràfic és un tant ficitici i trampòs. No som en absolut la mateixa persona, sinò la conseqüència de les decisions que prenem en cada moment , amb la contingència de les circumstàncies que ens envolten i, com els ràpids d'un riu furiòs, ens porten donant giragonsses violentes a llocs que no ens esperàvem. En alguns instants ens reconèixem amb la resta de la humanitat, en d'altres ens sentim profundament units a algú, i encara en alguns altres profundament sols. Però arribarà un dia on la vida quedarà enrera i afrontarem la incertesa de quina serà la bategada violenta o la corrent tranquila que ens apartarà definitivament del riu, deixant-nos a la llera, fora, molls i exposats a una inmensitat d'un cel infinit, referent inexcusable d'allò desconegut.
Torno a mirar la fotografia. Una de les persones que també hi apareix, vell amic, riu al veure-la, com he fet jo. Cap dels dos recordem el moment. Tots dos disfrutem al saber que en algún moment érem capaços de ser més inmadurs, més inconscients. Tots dos reconeixem el camí recorregut, diferent en els dos casos, però semblant sempre si parlem de distància. Però un dia del qual ja no recordem res, ens ho passàvem molt bé i algú ens va fer una foto.
Hores més tard, abans de tornar-nos a acomiadar, la colla ens tornem a fer una foto. Mentre existim així anirem construint, en el sentit més positiu possible, el nostre final.
