... així com reivindicar un dels rols oblidats de l'arquitecte avui en dia: aquell profesional que, com l'enginyer, resol problemes mitjançant la tècnica. Una tècnica no exempta de valors ètics i estètics (hi ha major ètica avui en dia que ajustar econòmicament un projecte pagat per l'erari públic? No és responsable i gairebé obligat conèixer almenys les repercusions mediambientals de les decisions projectuals?), una tècnica que hereda i destil·la el coneixement de disciplines humanístiques com la història i la sociologia que serveix a la comunitat a través del rigor científic i analític. El coneixement i domini de la tècnica ha estat sempre la base sine qua non s'ha pogut constuïr cap formalització artística seriosa. Avui en dia la especialització que pateixen (i de la que s'enriqueixen) tots els camps de coneixement sembla haver empès el paper de l'arquitecte cap a un cartellista d'obres públiques, un urbanista que desconeix la importància dels desnivells en les canalitzacions sanitàries, un propagandista d'idees amb peus de fang, un il·luminat amb ínfules de profeta del benestar. Cal reclamar el paper de la tècnica una altra vegada en el corpus del nostre coneixement. Les catedrals no tenen més autor que la voluntat dels pobles expresades mitjançant els coneixements tècnics dels mestres d'obra medievals. Avui en dia la societat ja ens comença a assenyalar com a l'emperador nu del conte. Cal doncs, per pudor públic, que ens tornem a vestir...
