Ahir, enmig d'una conversa amb mon pare, l'instant mateix de creació de l'univers em va copsar per un instant la ment.
Va ser una sensació infinitessimalment breu però em va deixar sense paraules. Una angúnia existencial va expandir-se copsant tot el meu pensament, paralitzant-me. El no res no existia. però no res existia.
Borges, en el seu famós conte "El Aleph" descriu aquest instant amb les següents paraules:
"Sentí infinita veneración, infinita lástima"
I aleshores vaig participar de la primera pregunta, aquella que mai contestarem i que ni tan sols podem formular, aquella que de resquitllada genera religions i misticismes.
Però com les mosques que topen mil vegades contra el vidre, ni tan sols estem dotats per copsar individualment la resposta. Sort que els sentits, passions i necessitats fisiològiques ens distreuen de la contemplació conceptual de l'instant de la creació.
Després vaig continuar xerrant amb mon pare.
